l'esquerra transsexual

La inspiració, de Mapplethorpe.

L'esquerra transsexual.

Quan es va aprovar la Llei d'Identitat de Gènere l'abril de l'any passat ningú no va pensar que podia tindre una aplicació política, al contrari, tots pensàrem que seria la típica llei social sense massa dotació econòmica i que serveix per ocultar les vergüenzas d'un govern que ha girat cap a la dreta, de baixada i sense frens. El cas és que com aquesta setmana estem de celebració pel dia de l'orgull LGTBI, el govern espanyol s'ha volgut sumar la festa aplicant-se a si mateix la llei de gènere que ell mateix va crear: a partir d'ara, els partits que hajan nascut d'esquerres poden fer-se una xicoteta operació de maquillatge i passar per partits de dretes sense cap problema. A més amb un gran avantatge sobre l'aplicació a les persones, i és que els del voltant no solament no s'adonen, si no que aquesta operació els passa completament desapercebuda. Tot un èxit. I com ara en alguns hospitals de per aquí fan ja trasplantaments de cara, podrien posar-lo al partit un bon rostre de ciment armat en el qual els puga relliscar absolutament tot el que li puguen dir, per si de cas algú descobreix aquest sobtat, que no inesperat, canvi de sexe ideològic.
El cas és que mentre el nostre govern redecora els seus bancs de color blau i es dedica a mirar a la classe treballadora amb menyspreu, em pregunte que pensarà el votant del PSOE de a peu, aquest que al que se li omple la boca cridant als quatre vents que els de dretes (els de dretes de naixement, no sobrevinguts, s'entén) són tots uns fatxes i uns corruptes, quan es detinga a mirar la setmana en la qual el govern socialista s'hormonà a tot córrer per dissimular que ells i els fatxes de naixement són el mateix, què se li passarà pel cap? Continuarà votant amb el mateix entusiasme o almenys es taparà el nas a l'hora de dipositar el vot a l'urna? I el que és pitjor, aquest amant fidel que tantes apassionades nits d'eleccions li ha oferit, no s'adona que ara ha canviat de sexe i li va un altre tipus de marxa? Perquè ara que ser socialista i d'esquerres ja no és el mateix, i a qui t'oferiràs ara en cos i ànima, estima/da votant socialista?
Al cap i a la fi, és recomanable que les lleis sobre partits es dediquen més a qüestions de gènere i nombre, generals i genitals, i menys a qüestions d'ideologia, així no es notarà res aquesta maleïda cirurgia i podran seguir enganyant a la concurrència uns quants anys més.

P.S.: Aquest article va amb molta ràbia, especialment per la derogació del principi de justícia universal i pel mantement dels beneficis fiscals per als més rics.



La izquierda transexual.

Cuando se aprobó la Ley de Identidad de Género en abril del año pasado nadie pensó que podía tener una aplicación política, por el contrario, todos pensamos que sería la típica ley social sin demasiada dotación económica y que sirve para ocultar las vergüenzas de un gobierno que ha girado hacia la derecha, cuesta abajo y sin frenos. El caso es que como esta semana estamos de celebración por el día del orgullo LGTBI, el gobierno español se ha querido sumar a la fiesta aplicándose a sí mismo la ley de género que él mismo creó: a partir de ahora, los partidos que hayan nacido de izquierdas pueden hacerse una pequeña operación de maquillaje y pasar por partidos de derechas sin ningún problema. Además con una gran ventaja sobre la aplicación a las personas, y es que los de alrededor no sólo no se dan cuenta, si no que esta operación pasa completamente desapercibida. Todo un logro. Y como ahora en algunos hospitales de por aquí hacen ya trasplantes de cara, podrían ponerle al partido un buen rostro de cemento armado en el cual les pueda resbalar absolutamente todo lo que puedan decirle, por si acaso alguien descubre este repentino, que no inesperado, cambio de sexo ideológico.
El caso es que mientras nuestro gobierno redecora sus bancos de color azul y se dedica a mirar a la clase trabajadora con desdén, me pregunto que pensará el votante del PSOE de a pie, ese que al que se le llena la boca gritando a los cuatro vientos que los de derechas (los de derechas de nacimiento, no sobrevenidos, se entiende) son todos unos fachas y unos corruptos, cuando se detenga a mirar la semana en la que el gobierno socialista se hormonó a todo correr para disimular que ellos y los fachas de nacimiento son lo mismo, ¿qué se le pasará por la cabeza? ¿Seguirá votando con el mismo entusiasmo o al menos se tapará la nariz a la hora de depositar el voto en la urna? Y lo que es peor, ese amante fiel que tantas apasionadas noches de elecciones le ha deparado, ¿no se da cuenta de que ahora ha cambiado de sexo y le va otro tipo de marcha? Porque ahora que ser socialista y de izquierdas ya no es lo mismo, ¿y a quién vas a ofrecerte ahora en cuerpo y alma, estimad@ votante socialista?
Después de todo, es recomendable que las leyes sobre partidos se dediquen más a cuestiones de género y número, generales y genitales, y menos a cuestiones de ideología, así no se notará nada esta maldita cirugía y podrán seguir engañando a la concurrencia unos cuantos años más.

P.S.: Este artículo va con mucha rabia, especialmente por la derogación del principio de justicia universal y por el mantemiento de los beneficios fiscales para los más ricos.

immigrants de segona, de tercera... i xinesos

Fotograma de Tie Xi Qu (2003) de Wang Bing.

Immigrants de segona, de tercera... i xinesos.

T'importa la immigració xinesa? A mi tampoc. De fet passen entre nosaltres com uns éssers invisibles amb els quals amb prou feines mantenim un mínim contacte, no ens entenen a nosaltres i nosaltres no ens molestem a entendre'ls. Estan tan ignorats que en les enquestes de rebuig escolar ni tan sols no tenen un lloc al pòdium, espai reservat per a marroquins, gitanos i llatinoamericans [Acotació: per què en aquesta enquesta, em tem que clarament dirigida, no es parla del rebuig que per exemple a Madrid causen bascos i catalans o viceversa?]. Li donem el seu gentilici a les antigues botigues de Todo a 100 i gràcies a elles mostrem les nostres misèries, presumim que ens agrada comprar qualitat però al final a tots ens sedueixen les sabates a 8€. Punt i final de la nostra relació amb la comunitat xinesa. Per cert, d'entre els nostres amics estrangers, es troba algun xinès?
Aquestes raons, entre d'altres, són les han fet que no em sorprenguera el fet que els 450 immigrants xinesos que es trobaven explotats com a esclaus dins d'una xarxa textil, vagaren durant uns quants dies després que els tallers on vivien i treballaven foren tancats: no han estat identificats, no han estat atesos pels serveis socials (dóna la impressió que els mossos van entrar com un elefant en una terrisseria) i ben prompte hauran desaparegut del poble, probablement per a ser explotats en qualsevol altre lloc. Naturalment, tots tenien els dos braços i eren massa com per ser regularitzats en massa. És molt més bonic donar-li els papers a un immigrant manc que a un munt d'asiàtics, de fet en el meu imaginari mental, veig el Ministre de Treball lliurant-li a l'immigrant manc el papers per a la regularització, en blanc i negre i amb música del NODO, i sense cap dubte, amb un vestit confeccionat en un taller de xinesos clandestí.
No negue l'abisme cultural que ens separa entre la cultura xinesa i la mediterrània; no negue que a més de tot, el llenguatge és una altra causa de separació important; més encara, resulta difícil relacionar-se amb persones que treballen dotze hores al dia set dies per setmana i no mostren el menor indici de cansament. Però, es fa tot el possible per fomentar la seva integració? Per què hi ha tan pocs mediadors interculturals asiàtics, per exemple? Resulta incòmode dedicar tant d'esforç per a la gent d'aquesta cultura? I el pitjor de tot, per què han de suportar aquest tipus d'humiliacions? Els tallers clandestins de Mataró han mostrat que a les autoritats espanyoles tant els fa el que els succeeixi als immigrants i en particular als immigrants d'algunes nacionalitats: resulta vergonyòs veure com persones que han estat explotades al nostre propi territori, són abandonades a la seua pròpia sort com si no tingueren res a veure amb nosaltres.

Mentrestant, i per a apropar-nos a la cultura xinesa, recomane les pel·lícules de Wang Bing o qualsevol llibre de Gao Xingjian, que per cert venen traduïts normalment del francès.

P.S.: El dia de la publicació d'aquesta entrada, ha aparegut un article que almenys intenta acostar-se a la situació dels migrants xinesos al nostre Estat a partir de les persones que es quedaren al carrera quan es tancaren els tallers de Mataró.



Inmigrantes de segunda, de tercera... y chinos.

¿A ti te importa la inmigración china? A mí tampoco. De hecho pasan entre nosotros como unos seres invisibles con los que apenas mantenemos un mínimo contacto, no nos entienden a nosotros y nosotros no nos molestamos en entenderlos. Están tan ignorados que en las encuestas de rechazo escolar ni siquiera tienen un puesto en el pódium, espacio reservado para marroquíes, gitanos y latinoamericanos [Acotación: ¿por qué en esta encuesta, me temo que claramente dirigida, no se habla del rechazo que por ejemplo en Madrid causan vascos y catalanes o viceversa?]. Le damos su gentilicio a las antiguas tiendas de Todo a 100 y gracias a ellas mostramos nuestras miserias, presumimos de que nos gusta comprar calidad pero al final a todos nos seducen los zapatos a 8€. Punto y final de nuestra relación con la comunidad china. Por cierto, de entre nuestros amigos extranjeros, ¿se encuentra algún chino?
Estas razones, entre otras, son las han hecho que no me sorprendiera el hecho de que los 450 inmigrantes chinos que se encontraban explotados como esclavos dentro de una red textil, vagaran durante varios días después de que los talleres donde vivían y trabajaban fueran cerrados: no han sido identificados, no han sido atendidos por los servicios sociales (da la impresión de que los mossos entraron como un elefante en una cacharrería) y muy pronto habrán desaparecido del pueblo, probablemente para ser explotados en cualquier otro lugar. Naturalmente, todos tenían los dos brazos y eran demasiados como para ser regularizados en masa. Es mucho más bonito darle los papeles a un inmigrante manco que a unos cuantos asiáticos al mogollón, de hecho en mi imaginario mental ya veo al Ministro de Trabajo entregándole al inmigrante manco los papeles para la regularización, en blanco y negro y con música del NODO, y por supuesto, con un traje confeccionado en un taller de chinos clandestino.
No niego el abismo cultural que nos separa entre la cultura china y la mediterránea; no niego que además de todo, el lenguaje es otra causa de separación importante; más aún, resulta difícil relacionarse con personas que trabajan doce horas al día siete días por semana y no muestran el menor atisbo de cansancio. Pero, ¿se hace todo lo posible para fomentar su integración? ¿Por qué hay tan pocos mediadores interculturales asiáticos, por ejemplo? ¿Resulta incómodo dedicar tanto esfuerzo para la gente de esta cultura? Y lo peor de todo, ¿por qué deben soportar este tipo de humillaciones? Los talleres clandestinos de Mataró han mostrado que a las autoridades españolas les da igual lo que les suceda a los inmigrantes y en particular a los inmigrantes de algunas nacionalidades: resulta vergonzoso ver cómo personas que han sido explotadas en nuestro propio territorio, son abandonadas a su propia suerte como si no tuvieran nada que ver con nosotros.

Mientras tanto, como acercamiento a la cultura china, recomiendo las películas de Wang Bing o cualquier libro de Gao Xingjian, que por cierto suelen venir traducidos del francés.

P.S.: El día de la publicación de esta entrada, ha aparecido un artículo que por lo menos intenta acercarse a la situación de los migrantes chinos en nuestro Estado a partir de las personas que se quedaren en la calle cuando se cerraron los talleres de Mataró.

de com el terrorisme tranquil·litza les nostres conciències

De com el terrorisme tranquil·litza les nostres consciències.

Hui ha estat un dia convuls. Més que convuls. Imagine que en iniciar una frase d'aquesta manera, el lector pot pensar que m'estic referint al nou atemptat d'ETA, però no és així, o en tot cas no em referisc a l'acte terrorista per si mateix. Em referisc a que hui mateix un músic d'ètnia gitana ha estat assassinat per la camorra napolitana davant de la passivitat dels serveis mèdics i també pel tracte violent (un altre més) de la policia a una persona senegalesa a l'aeroport de Barajas; que serà, dic jo, que les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, també volen celebrar a la seua manera que demà és el dia del refugiat.
Ambdues notícies no només han estat arraconades o han desaparegut per complet dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que una vegada més he tornat a preguntar-me: no és excessiva la cobertura que se li dóna a un atemptat en detriment de la resta de notícies? No és passar-se una mica donar-li caràcter de notícia a la crisi nerviosa de la vídua? No és massa morbós reconstruir amb tot luxe de detalls l'atemptat? Hui, a aquesta piconadora informativa s'han afegit dos elements molt preocupants: el primer, us sona la frase "el primer atemptat amb Patxi López com a lehendakari"? Repetida fins a l'avorriment, se'ns vol ficar propaganda del nou govern "resistent" davant els embats del nacionalisme? Doncs sí, perquè l'altre element cridaner és la insistència en la qual és diu de l'assassinat que és "un bon basc", que sap parlar euskera, lluita contra ETA, era respectat al barri... i que evidentment no era nacionalista. Això és. El nou País Basc està fet de gent com López o l'assassinat Puelles, gent enrotllada, que respecta molt poc el nacionalisme basc.
D'altra banda, aquesta forma visceral (millor dit, intestinal) de donar la notícia és molt pròpia d'ací. Des de l'atemptat d'Hipecor i després l'assassinat de Miguel Ángel, passant pels atemptats de l'11 M, els mitjans de comunicació s'han adonat que el terrorisme ven molt bé, sobretot quan s'incideix en tots els detalls morbosos possibles i s'omet la situació per la qual es genera la violència. El terrorisme és un bàlsam tranquil·litzador de les consciències, però el terrorisme de "els altres", aquest que fan quatre bascs nacionalistes i uns quants musulmans anticapitalistes. Perquè és ben curiós observar com 83 persones han mort baix custòdia policial l'any 2008 i si un mira la llista, no tots van ser precisament per la grip A, és més, n'hi ha massa morts per causes no aclarides.
En tot cas, cap d'aquestes morts no ha ocupat un espai rellevant als mitjans de comunicació, la qual cosa em fa pensar que hi ha dos tipus de terrorisme: un tranquil·litzador i un altre inquietant, molt inquietant, que se'ns amaga els ciutadans.



De cómo el terrorismo tranquiliza nuestras conciencias.

Hoy ha sido un día convulso. Más que convulso. Imagino que al iniciar una frase de esta manera, el lector puede pensar que me estoy refiriendo al nuevo atentado de ETA, pero no es así, o en todo caso no me refiero al acto terrorista en sí. Me refiero a que hoy mismo un músico de etnia gitana ha sido asesinado por la camorra napolitana ante la pasividad de los servicios médicos y también por el trato violento (otro más) de la policía a una persona senegalesa en el aeropuerto de Barajas, que será digo yo, que las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado también quieren celebrar a su manera que mañana es el día del refugiado.
Ambas noticias no sólo han sido arrinconadas o han desaparecido por completo de los medios de comunicación tradicionales, sino que una vez más he vuelto a preguntarme: ¿no es excesiva la cobertura que se le da a un atentado en detrimento del resto de noticias? ¿No es pasarse darle carácter de noticia a la crisis nerviosa de la viuda? ¿No es demasiado morboso reconstruir con todo lujo de detalles el atentado? Hoy, a esta apisonadora informativa se han añadido dos elementos preocupantes: el primero, ¿os suena la frase "el primer atentado con Patxi López como lehendakari"? Repetida hasta el aburrimiento, ¿se nos pretende colar propaganda del nuevo gobierno "resistente" frente a los embates del nacionalismo? Pues sí, porque el otro elemento llamativo es la insistencia en que el asesinado es llamado como "un buen vasco", que sabe hablar euskera, lucha contra ETA, respetado en el barrio... y que evidentemente no era nacionalista. Eso es. El nuevo País Vasco está hecho de gente como López o el asesinado Puelles, gente enrollada, que respeta muy poco el nacionalismo vasco.
Por otro lado, esta forma visceral (diría más bien intestinal) de dar la noticia es muy propia de aquí. Desde el atentado de Hipecor y después el asesinato de Miguel Ángel, pasando por los atentados del 11M, los medios de comunicación se han dado cuenta de que el terrorismo vende muy bien, sobre todo cuando se incide en todos los detalles morbosos posibles y se omite la situación por la cual se genera la violencia. El terrorismo es un bálsamo tranquilizador de las conciencias, pero el terrorismo de "los otros", ese que hacen cuatro vascos nacionalistas y unos cuantos musulmanes anticapitalistas. Porque es muy curioso observar cómo 83 personas han muerto bajo custoria policial en el año 2008 y si uno mira la lista, no todos fueron precisamente por la gripe A, es más, hay demasiados fallecidos por causas no aclaradas.
En todo caso, ninguna de estas muertes ha ocupado un espacio relevante en los medios de comunicación, lo cual me hace pensar que hay dos tipos de terrorismo: uno tranquilizador y otro inquietante, muy inquietante, que se nos esconde a los ciudadanos.

immigrant, si vols papers, mutila't

Foto El País, Carles Francesc.

Immigrant, si vols papers, mutila't.

Encara no he sortit de l'estupor que em va causar l'esgarrifós editorial d'El Mundo de fa uns quants dies en el qual es parlava del cas d'una dona africana que havia patit l'ablació de clítoris i la persecució al seu país, havia obtingut el dret d'asil a Espanya; la qual cosa per a Pedro J. Ramírez, director del diari, podria suposar un "colador per a la immigració il·legal". Recentment, una persona migrant sense papers va perdre un braç al forn al qual treballava per un sou paupèrrim i sense cap dret laboral. Després d'això ha rebut el premi de la regularització automàtica per part del Govern. Supose que la malaltissa ment de Pedro J. Ramírez haurà pensat (i si no li regale molt gustós la idea, que per a això aquest blog és Creative Commons) que qualsevol que es talle un braç, si és possible el braç útil, o el clítoris li donaran els ansiats papers. I tot seguit el mateix Pedro J. es posarà blanc imaginant un exèrcit d'immigrants mutilats passejant pel carrer i tots regularitzats i amb els seus papers en regla. No és la meua intenció espantar el director d'un diari d'aquesta categoria, però que vaja pensant que una dona que es talle el clítoris amb unes tisores a sa casa o un home que s'arrenque el braç, poden obtindre fàcilment els papers. És més, si ets així com a una mica groguet i amb els ulls esquinçats, i t'esclavitzen una bona temporada, és possible que fins i tot també te'ls donen. I com que Pedro J. s'estima molt el nostre país i no crec que marxe fora (i es converteixi en un indesitjable immigrant, com aquests dels quals abomina), l'única cosa que puc recomanar-li és que en la declaració d'hisenda excloga expressament els diners que el govern destina a la política social, com fan els pollosos pacifistes amb les despeses militars.



Inmigrante, si quieres papeles, mutílate.

Todavía no he salido del estupor que me causó el escalofriante editorial de El Mundo de hace varios días en el que se comentaba el caso de una mujer africana que había padecido la ablación de clítoris y la persecución en su país, había obtenido el derecho de asilo en España, lo cual para Pedro J. Ramírez, director del periódico, podría suponer un "coladero para la inmigración ilegal". Recientemente, una persona migrante sin papeles perdió un brazo en la panadería en la que trabajaba por un sueldo paupérrimo y sin ningún derecho laboral. Después de esto, ha recibido el premio de la regularización automática por parte del Gobierno. Imagino que la enfermiza mente de Pedro J. Ramírez habrá pensado (y si no le regalo muy gustoso la idea, que para eso este blog es Creative Commons) que cualquiera que se corte un brazo, a ser posible el brazo útil, o el clítoris le darán los ansiados papeles. Y acto seguido el mismo Pedro J. se pondrá blanco imaginando un ejército de inmigrantes mutilados paseando por la calle y todos regularizados y con sus papeles en regla. No es mi intención asustar al director de un periódico de esa categoría, pero que vaya pensando que una mujer que se corte el clítoris con unas tijeras en su casa o un hombre que se arranque el brazo pueden obtener fácilmente los papeles. Es más, si eres así como un poco amarillo y con los ojos rasgados, y te esclavizan una buena temporada, pues es posible que hasta también. Y dado que Pedro J. ama mucho nuestro país y no creo que se marche fuera (y se convierta en un indeseable inmigrante, como esos de los que abomina), lo único que puedo recomendarle es que en la declaración de hacienda excluya expresamente el dinero que el gobierno destina a la política social, como hacen los piojosos pacifistas con el gasto militar.